Permeteu-me començar des de lo personal. En breus acabaré la carrera i a part de no saber qué faré amb el meu futur, tanco una època on, per desgracia i per fortuna, m’ha tocat viure una realitat diferent a la que m’havia acostumat a viure: la Universitat. Vaig escollir cursar els meus estudis a la UPF i en aquest espai resumiré breument quines han estat les dificultats a les que hagut de fer front.
La més gran de totes és el temps. La problemàtica que començà amb Bolonia s’ha estès de manera preocupant. Quan algú entra a la Universitat està desitjant ser amo del seu temps. Al menys, de manera a que no sigui una prolongació de la Secundaria, on els horaris son inamovibles i no hi marge per fer algo fora d’aquest horari. La Pompeu no és gaire agraïda en aquest sentit. Principalment, perquè volen estudiants a temps complet, no estudiants a temps parcial. Per aquest motiu, utilitzen la figura de seminari per atrapar al estudiant en una dinàmica escolar, on surts perjudicat si te la saltes. Per evitar crítiques i possibles confrontacions amb l’estudiant, en el cas de la Pompeu elititzat pel seu model (i per tant poc probable que es queixi), molts professors tendeixen a utilitzar una tècnica pròpia dels dèspotes: no fer obligatòria la assistència als seminaris però, en canvi, fer-ho de tal forma que aquells que ho facin surtin perjudicats. Això vol dir que la teva nota serà sobre 6. Així, tal i com passa al mercat laboral, si acceptes aquesta situació és perquè vols.Per tant, els estudiants de la Pompeu se’ns fa difícil apropar-nos a algo així com a una conciliació entre treball, oci i vida.
Altre cosa que he trobat fascinant i perillosa és la difusa línia que separa lo privat i lo públic. Normalment, per un interès manifest de no cuidar bé lo segon. Així, amics i companys que fan Economia van arribar el primer dia de classe de mates i el professor els va dir que per aprovar necessitarien una acadèmia privada com a reforç. A la Universitat pública. No sols a Economia, em consta que també a Enginyeria, per exemple. Em vaig adonar que tots aquells que estaven dirigint i gestionant lo públic havien preferit estar al top 30 a no sé quin ranking a que els seus estudiants, indiferentment dels seus ingressos, procedències o disponibilitats poguessin aprovar. Aquest fet posa en qüestió la naturalesa d’un servei públic, ja que s’està externalitzant i podria incórrer a problemes de corrupció entre empreses i professors. Quelcom similar passa també amb l’anglès, que no està garantit. Ens hem de buscar les castanyes.
Crec que el que m’ha demostrat la Universitat de primera mà és la estreta i fina línia que existeix entre la (aparent) normalitat i la fragilitat vital. Tinc companys i companyes que estan fent hores gratis – podríem inclús parlar d’hores que ells han pagat – perquè siguin convalidades com a pràctiques. Ser estudiant a Catalunya, en concret, i a al món en general és perillós. Aquesta fragilitat de la que parlo i que sento al meu voltant no és res més que el resultat del procés de canvi de model de la Universitat. Del seu inici continental europeu, com a formació per a persones que siguin útils socialment a una fàbrica de màquines programades per al guany de beneficis.
Això vol dir que, inevitablement, si el model d’Universitat ha canviat, el model d’estudiant ho ha fet també. Si dèiem més a dalt que la Universitat, en un moment semblà un lloc on explotació o alienació eren només paraules que s’utilitzaven per a analitzar la societat, ara mateix son realitats que afecten tan a professors com a estudiants: investigacions subjectes a interessos concrets, assignatures valorades en funció de la possibilitat que tenen per extraure benefici o títols oficials de Màster inventats i pomposos per fer diners extres. Les Universitats han deixat unitats de producció de coneixement a ser unitats de producció de beneficis (recordeu el paper que tenen els Consells Socials).
No obstant, la realitat no ens ha d’allunyar de les possibilitats i les capacitats de revertir-ho. Hi han formes de frenar-ho, com ara la militància, però també l’aproximació i suma d’actors en les mateixes condicions que nosaltres hem detectat: ja siguin famílies, professors, personal administratiu i de serveis. Hem de fer-la nostra, perquè ho era i ho ha de ser.
Pau López @pau_loga_
