La selectivitat a debat

Moritz Werner

Cada any durant aquestes dates els estudiants de batxillerat d’arreu de l’Estat es preparen pels famosos (i fantasmals) exàmens de selectivitat. I amb açò, també arriba el recurrent debat que gira al voltant d’una única pregunta: cal unificar la selectivitat en un únic model? Aquest cada vegada agafa més i més força; cal dir que fins i tot la que fou fins el gener passat secretària d’estat d’universitats, Ángeles Heras, afirmà que el tenen “sobre la taula”.

Tots sabem què és la selectivitat, però encara així, vos faré cinc cèntims introductoris: són uns exàmens que han de fer els estudiants de batxillerat que volen entrar a la universitat. S’hi avaluen les principals assignatures que han cursat: algunes d’obligatòries, d’altres optatives. La nota d’aquests exàmens juntament amb la mitjana de batxillerat formen el que es coneix com la “nota d’accés”. Cal dir que la nota de selectivitat conforma només un 40% del total d’aquesta nota. Havent fet aquest aclariment, seguesc.

Vivim en una societat de classes desiguals i antagòniques; és més que evident que una —petita—part de la societat tindrà infinites oportunitats d’èxit més que les pugui tenir el gran gruix de la població. I açò també es recrea dins el món educatiu. Els joves que provinguin de famílies econòmicament benestants comptaran sempre que vulguin amb les classes de repàs que desitgin, els de la classe treballadora, pel contrari, la majoria de les vegades vegades ni tan sols podran plantejar-se recórrer a aquest ajut. Part de l’alumnat que ha d’anar a la segona convocatòria de la selectivitat (al juliol o al setembre, depenent dels casos), a causa de la situació econòmica familiar, haurà de fer feina durant l’estiu; estudiar i treballar amb una jornada de vuit hores no és precisament fàcil, sobretot si ho comparam amb aquells que podran passar un estiu estirats a una gandula davant d’una piscina.

Un fet preocupant és que l’alumnat de l’escola privada i concertada acaba obtenint millors resultats que els dels companys de la pública. Els informes PISA constaten que hi ha una diferència d’entre 30 i 40 punts en la majoria dels casos (cal dir que són dades quantitatives, no hi ha cap màxim de punts stablert). A Madrid, per exemple, dels deu millors instituts en quant a resultats a la selectivitat només tres són públics. Açò no vol dir que els de la pública siguin més “curts”, sinó que no tenen els mateixos recursos que els de la privada.

Què feim llavors amb la selectivitat? En feim només una, “grande y libre”? És útil…? Al voltant d’aquest tema hi ha moltes preguntes que es poden arribar a fer.

Per començar, una obvietat: a l’alumnat, la selectivitat no ens ajuda de cap manera. És una màquina estressant on es sotmet a avaluació durant noranta minuts els dos anys de feina feta per estudiants i docents. A més aquesta prova no és capaç d’avaluar correctament: en la majoria dels casos ens trobam una diferència d’entre 1’5 i 2 punts entre la nota de batxillerat i la de selectivitat. Llavors, hem d’eliminar aquestes proves? Si més no, s’hauria de repensar de dalt a baix.

La solució passa per revertir les retallades, invertir en educació, prohibir l’educació privada i concertada, i finalment, acabar amb les classes.

Açò sí, si es manté la selectivitat, el que no es pot fer és centralitzar-la i homogeneïtzar-la a nivell estatal. Cada comunitat autònoma té una realitat social i econòmica diferent, i per tant, si s’han de fer aquests exàmens, hauran d’estar adaptats a les realitats corresponents. Com he dit, les desigualtats entre l’alumnat no provenen ni del temari ni dels exàmens. Les desigualtats tenen un origen purament econòmic.

Deixa un comentari