La universitat pública es troba en constant atac, en constant precarització. Ens trobem endinsades en una crisi educativa arran d’anys de retallades, i la manca de finançament ha repercutit en l’educació rebuda, manca de professorat, manca de qualitat educativa, manca de recursos tant per a estudiantat i professorat com per a personal d’administració i serveis, manca de sous dignes, i manca de protecció al patrimoni lingüístic i cultural, entre moltes d’altres. Avui dia, el sistema universitari és classista i elitista, i com a conseqüència, l’educació se situa com a luxe i no com a dret.
Des de l’inici de segle, s’han donat quantitat de reformes pel que fa al sistema universitari, que reafirmen el que fa anys que exposa el moviment estudiantil: no tenen cap vergonya en mostrar les seves intencions de destruir l’educació postobligatòria pública i de qualitat. L’any 2001, amb l’aplicació de la Llei Orgànica d’Universitats (LOU), ja vèiem els indicis (donats per l’informe Universitat Bricall 2000) de la mercantilització de l’educació, mostrant de manera esgarrifant com venen la universitat al neoliberalisme segregador que ens envolta. Més endavant, amb l’esclat de la crisi econòmica del 2008, se’ns plantava el Pla Bolonya: aquest era i és una contrareforma educativa sense possibilitat de “reforma”, amb un fals embolcall de nova docència que amaga, en realitat, la reestructuració neoliberal de les universitats seguint el fil de la LOU.
Fins el dia d’avui hi ha hagut altres atacs directes, però el que ens volen implantar ara és la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU), una llei que segueix el model germànic –a la vegada que el model estatunidenc dels esquemes del Pla Bolonya–, que precaritza i mercantilitza la universitat pública sota el vel d’un fals progressisme. El darrer 31 d’agost del 2021, el Consell de Ministres aprovava l’Avantprojecte de la LOSU, una llei que se’ns planteja com a innovadora, impulsada a instàncies de la Unió Europea per substituir la LOU, promoguda el 2001 i reformada el 2007. El nou marc legal del sistema universitari ens és venut com una via per adaptar la universitat a la societat actual, però lluny queda d’aquesta realitat.
Aquesta nova Llei que se’ns planteja presenta diversos atacs contra la Universitat pública, però el principal és la mercantilització de l’educació, la qual podem trobar reflectida en diversos eixos que n’actuarien com a pilars: la Menció Dual, el Consell Social, el Patrocini, el Mecenatge i la liberalització de títols.
Anem per parts. Primerament, pel que fa a la Menció Dual, fa anys que agents com Foment del Treball o la CRUE lluiten per la implementació del projecte, amb la voluntat de fer-ne negoci. Aquest permet la intromissió de l’empresa privada dins del sistema universitari públic, fomentant un sistema acadèmic mercantilista i relegant l’estudiantat a mà d’obra precaritzada: això no és formació universitària, ja que concedeix a l’empresa el poder de configurar títols. La realitat d’aquesta Menció Dual és la capacitat del sector privat per construir treballadores a la seva mida, com si es tractés d’una cadena de producció, cosa que fa perdre l’objectiu de la Universitat com a espai d’aprenentatge. A més, aquesta proposta –nascuda dels interessos de mercat– presenta el sistema educatiu com una empresa i no com un espai enfocat en el coneixement, la transformació social i el pensament crític. Realment, el que se’ns presenta, a part de dificultar la dignificació de la Formació Professional, és la creació de passarel·les entre Formacions Professionals superiors i graus universitaris, que conduirà a un procés d’expulsió de les classes populars de la universitat i les derivarà a les formacions professionals.
Referent al Consell Social, ha esdevingut l’òrgan de representació de les empreses i entitats financeres a cada universitat, encara que inicialment la seva finalitat no hagués estat aquesta: la LOSU ens planteja un escenari on aquest òrgan s’enforteix, assumint més capacitat de decisió dins dels campus. És per això que des de l’AEP defensem l’eliminació del Consell Social a totes les universitats, alhora que considerem uns mínims tenint en compte la realitat que ens trobem avui dia: clamem una redefinició de les seves funcions, eliminant les seves competències sobre els pressupostos, la creació o supressió de titulacions o les normatives de permanència. Sota aquest supòsit, el Consell Social ha de ser un fòrum d’interacció en el qual la universitat reti comptes de la seva activitat i estableixi compromisos per la transformació efectiva de la societat. La seva composició ha de ser àmplia, plural i diversificada; ha d’incloure a tots els agents socials en proporcions adequades, assegurant que no es prenguin decisions que beneficiïn els interessos privats i del capital, sinó els de la comunitat universitària i la societat per extensió; per tant, cap representant d’empresa privada ni entitat financera; i hi ha d’haver representació dels diversos sectors de la comunitat universitària així com donar pas a representants del teixit associatiu de les ciutats en qüestió.
La LOSU també introdueix el Patrocini, amb la pretensió que les universitats siguin espais oberts a la presència de publicitat. De vegades cal recordar conceptes bàsics, com ara, que les universitats són espais d’aprenentatge i no pas centres comercials on els anuncis publicitaris hi
siguin presents. D’altra banda, també se’ns presenta el Mecenatge, que segueix el fil d’intrusió capitalista amb falsa solidaritat cap a l’educació postobligatòria. No podem permetre que les universitats depenguin del sector privat, així com d’empreses privades o entitats financeres. I menys, tenint en compte que no s’estableixen quines seran les condicions dels convenis de col·laboració empresarial que s’esmenten, ja que aquest finançament dóna peu a la venda de la universitat en funció dels interessos d’aquests “mecenes”. En l’aparició d’aquests darrers articles, veiem clara la necessitat d’inversió econòmica a la Universitat Pública, que –com dèiem– es veu atrapada entre les retallades que ha patit.
El darrer pilar d’aquesta mercantilització, però no menys preocupant, és la liberalització de títols que la LOSU segueix fomentant, cedint-li a les universitats la potestat d’escollir lliurement quins títols s’imparteixen i donant via lliure al mercadeig de títols sense solució cap a la problemàtica vigent d’inflació de títols i l’existència de graus i màsters que no compleixen la seva funció educativa. Això implica, de manera directa, la pèrdua de la qualitat educativa a causa de l’infrafinançament econòmic, que no pot cobrir la quantitat de títols implementats. Actualment, el sistema universitari té una necessitat clara, i és la regulació tancada i pactada de l’oferta de títols de graus i màsters, així com les universitats que els impartiran per combatre dita inflació.
En la línia de la liberalització de títols, la figura dels títols propis es mostra d’una manera molt endolcida. Aquests títols, un cop més, fomenten una competició absurda entre universitats, generant altre cop un ecosistema de mercadeig constant i sensacionalismes per atreure a l’estudiantat, sense oferir de forma consolidada una qualitat en la formació educativa i creant graus fantasma. És important destacar la figura de les Agències de Qualitat en la liberalització de títols, perquè segueixen criteris elitistes i d’interessos mercantils, tractant l’estudiantat com a clientela; és a dir, aquestes són un agent més implicat en el mercadeig de títols de grau i màster.
El llistat de queixes cap a la LOSU és tan o més ampli que els seus atacs contra la universitat pública, però quan parlem de mercantilització ens hem de centrar en els eixos ja esmentats i recordar, davant d’aquesta situació, un factor clau: i és que les empreses privades i les entitats financeres no tenen ni tindran mai cabuda a la Universitat Pública, i ens hi trobaran de cara cada cop que ho pretenguin implementar.
El moviment estudiantil és punta de llança en defensa de la qualitat educativa. Fa anys que lluitem i vetllem per ella, i és per això que cal que les estudiants estiguem organitzades. La seva resposta és sempre la mateixa: silenci i repressió. Ens volen callades, ens volen sotmeses, però nosaltres plantem cara i diem no a la LOSU! Diem no a la mercantilització de l’educació, perquè la universitat no està en venda. Nosaltres ho tenim clar, lluitem per una Universitat pública, gratuïta, popular i de qualitat!
Ens veiem als carrers, perquè qui sembra la misèria, recull la ràbia.
Irene García
Responsable de Política Educativa
