Quantes vegades hem sentit la paraula ‘sostenible’? Sovint és un objectiu més a les reivindicacions estudiantils que passa desapercebut. Però entre aquestes demandes molt poques vegades ens referim a la conservaciò de la natura com a una necessitat, un objectiu urgent que hauria de complir-se a l’universitat que volem.
Tal vegada es considera una lluita massa utòpica per malgastar esforços en ella. I és una llàstima perquè en l’àmbit feminista, per exemple, l’impuls universitari està sent molt important en quant a difusió i organització. Per molts campus veïm tallers, formacions i manifestacions ben preparades que han aconseguit fer que la igualtat sigui un requisit indispensable del sistema universitari, objectiu que fins fa poc semblava llunyà. Seguint l’exemple d’aquestes reivindicacions, l’ecologisme hauria d’estar present a tot arreu, i convertir-se en una veritable prioritat.
Afortunadament, hi ha alguns que sempre treballen per aquesta causa. És en aquest punt on valorem als protagonistes de la lluita; les associacions ecologistes que existeixen a les universitats del nostre país, oblidades però molt actives, que s’organitzen ja sigui per conservar un hort urbà dins el campus universitari, vetllar pel reciclatge a les facultats o fer feina de conscienciació preparant fòrums, debats i conferències.
Són ells els que dia a dia lluiten per l’ecologisme, forçant a l’universitat a prendre mesures per ésser més ‘verda’. La instituciò moltes vegades utilitza aquest terme banalment. No especifica que és el que ha fet que es guanyi aquest atribut. I realment no fa falta demostrar cap mèrit ni compromís per incloure la sostenibilitat entre les virtuts dels centres, ja que no existeix cap acord ni cap llei que obligui realment a les universitats d’arreu del país a ser exemple de ‘desenvolupament sostenible’, i es que tampoc existeix un consens sobre el que això vol dir.
És així com aquestes institucions no tenen la necessitat estricta de complir una responsabilitat social per una banda de ser una font de divulgació i recerca com a centres d’investigació de referència, i de l’altra de funcionar internament de forma sostenible.
Malgrat la falta de compromís oficial, lo cert és que a la majoria d’universitats es creen comissions ambientals, portals webs especialitzats i es prepara alguna que altra xerrada, aconseguint de pas punts per la competició als rànquings universitaris, que valoren la sostenibilitat entre els seus paràmetres. Així és com fer un ús responsable dels recursos és més aviat una opció que un deute també a l’àmbit universitari.
Però hi ha coses bones! Cal destacar les millores que ha hagut en aquest sentit en els darrers anys com la substitució dels gots de plàstic de les màquines de cafè per uns de material biodegradable -demanda recurrent de l’estudiantat en els darrers anys-, l’iniciativa d’investigació sobre mobilitat i la publicació de dades comparatives sobre l’ús de recursos com l’aigua o l’electricitat, per exemple.
Però segueix quedant un punt feble; la recerca. I és que el nombre d’investigadors ambientals pateix també les retallades econòmiques dels darrers anys i afecta al nombre i condicions dels becaris, limitant molt la quantitat i qualitat dels estudis que es realitzen.
Lluny de deprimir-nos, podem dir que estam ben encaminats. Gràcies a l’iniciativa estudiantil ha hagut avenços significatius i les institucions han escoltat les demandes que s’han plantejat. És veritat que queda encara molt camí a fer per la lluita ecologista, que no deixa de ser a contrarellotge. És per això que és el moment d’organitzar-se, formar-se i fer front al principal enemic que enfrontam, el desinterès.
Estrella Claramunt @Estrell35792793
