Una experiència des del barri de Sants
A casa sempre hem sigut tota la vida uns progres: la mare em duia a les manis del “No a la Guerra” o a les protestes en defensa de Palestina i el pare, sindicalista de tota la vida, a tots els 1 de maig. És clar que jo en aquell moment era petit i no em plantejava el que feia, i posteriorment, durant l’inici de l’adolescència la paraula “vaga” estava associada a “no tinc classe”, com és freqüent en aquestes edats. No obstant, posteriorment al 15M, el qual va tenir un ressò mediàtic més elevat, les mobilitzacions es van començar a multiplicar i la cosa començava a interessar una mica més.
Quan anava a tercer de la ESO, a un institut del barri de Sants, es va convocar la vaga general del 14N i fou la primera ocasió en què a classe ens vam organitzar per moure’ns una mica. A l’agenda teníem un apartat de fulls grocs on podíem trobar la normativa del centre, que per a tothom era un catàleg de càstigs possibles. Aquesta tenia un article que permetia als alumnes de segon cicle i batxillerat “legitimar la no assistència general a classe per raons de pes i degudament explicades mitjançant votació secreta per majoria absoluta”. Era l’article de les vagues, un cop el vàrem descobrir sempre seguíem el procés indicat per tal de poder exercir els nostres drets, i des d’ençà cap jornada de lluita va tenir cap tipus d’impediment. Si en algun moment un professor s’atrevia a posar un examen en un dia de vaga només calia agafar l’article i plantar-se a direcció exigint (amb cordialitat i respecte sempre) que es demanés un canvi de data de l’avaluació i així es procedia sense dilacions.
Cal dir que acabo de revisar la normativa del centre on vaig estudiar i em congratula saber que encara mantenen aquest article, un acte d’insubmissió a la LOMCE que ha eliminat l’article original de la LOE que ho permetia i motiu, entre d’altres, pel qual ens hi oposàvem. Aprofitant que l’he mencionada parlaré del cicle de lluita contra la “Llei Wert”. A quart vaig decidir entrar a militar a l’Associació d’Estudiants Progressistes per lluitar contra aquesta llei i les companyes em van donar les eines necessàries per anar un pas més enllà. Fins el moment les vagues les organitzàvem només per a classe, però des d’AEP es va convocar una Trobada d’Instituts on hi vam anar amb unes companyes de diverses classes i ens van explicar el que era una assemblea, per a què podia servir i com organitzar una assemblea. Vam decidir doncs muntar-ne una, vamexplicar el projecte als alumnes, delegats, consellers escolars, als professors i a direcció, la qual va rebre amb molt bons ulls la proposta i va posar la biblioteca com a sala a la nostra disposició. Vam crear un perfil de Facebook i vam començar a anunciar les convocatòries amb ordres del dia.
Fèiem les reunions de tant en tant, durant l’hora del pati, especialment quan hi havia una convocatòria de vaga a prop. Per coses com AEP, que em va posar en contacte amb altres companys de centres propers, i la pròpia dinàmica de coneixença d’adolescents al barri, vam poder crear una xarxa local d’instituts de la zona. Els quals cada cop que s’apropava una vaga ens posàvem d’acord per fer una convocatòria al barri, sovint a Plaça de Sants o Plaça Espanya, per fer una columna d’instituts fins Plaça Universitat. La cosa sempre funcionava, els 100 o 150 adolescents que hi érem tallant la Gran Via fins i tot aconseguíem fer-nos un espai al diari local. A vegades canviàvem el recorregut i ens trobàvem a la Plaça dels Països Catalans amb la Columna Diagonal i seguíem recollint altres instituts de l’Eixample.
Les mobilitzacions sempre incorporaven les demandes contra la LOMCE, a les quals es van afegir les de preus i contra el 3+2, del qual es parlava quan estàvem a batxillerat i ens aterrava (i aterra, tot i que ho paguem amb resignació) la idea de pagar més de 3.000€ per estudiar a una universitat pública. Foren unes experiències breus, un cop vam entrar a segon de batxillerat, amb l’extremada càrrega de treball que implica, l’organització d’aquestes convocatòries va veure’s mancada i quan vam anar a la universitat es van perdre aquestes estructures. Són les coses que té el moviment estudiantil als instituts, a Sants i arreu, les coordinadores locals viuen, moren i reviuen. Personalment foren la primera presa de contacte amb el que és la militància de base i que em va aportar moltíssim, tant de coneixement com de satisfacció.
Miguel Morilla @mmorilla_
