Anna Rodellas Gràcia
El llargmetratge de la superproducció Euskera-Catalana estrenada al Festival de cinema de Toronto (TIFF, per les seves sigles en anglès) arrasa amb les crítiques des de l’estrena a «Netflix». Sembla que si no fos per la gran marca americana, el món no hagués vist mai tal història i tot el seu significat; en certa manera, encara vivim a la cova de Plató. Només veiem el que interessa i quan interessa, però ho entenem? Molts han fet paral·lelismes de la pel·lícula amb la crisi sanitària actual o amb el que vindrà; d’altres ho relacionen amb la jerarquia de poder d’una maquiavèl·lica societat i alguns amb una fantasia distòpica. Però cap d’aquestes extraccions és acurada.
La pel·lícula ens planteja un experiment social acceptat i realitzat per l’Estat que estudia si la cooperació espontània és possible o, si més no, existeix. Per això preparen un banquet amb suficient menjar perquè tothom pugui alimentar-se d’una petita ració al dia. La taula baixa verticalment, comença al pis u i acaba a l’últim; per tant al principi hi ha tot el menjar i es va consumint a mesura que baixa. Tots els pisos tenen aigua potable corrent a la seva disposició. L’experiment ordena els subjectes d’estudi en una infinitat de plantes, com un bloc de pisos: el número u és el de dalt de tot, i l’últim es desconeix, però és sabut que n’hi ha més de dos-cents. A cada planta hi ha dos llits per a dues persones que hauran de compartir l’experiència de l’’Hoyo’ fins que en surtin o morin. Cada mes canvien de pis a les parelles, pot ser que un dia es llevin 6è i al cap d’un mes al 110è, és per això que no és una anàlisi de la jerarquia de la nostra societat: aquí, qui neix al 1r pis, mor al 1r pis i, qui neix al 200è com a molt podrà escalar-ne uns 50, però gairebé mai es despertarà a dalt de tot. El nostre sistema d’estat del benestar, a Espanya, és un sistema reproductiu, que reprodueix la jerarquia de classes i la manté al llarg del temps. L’experiment fa que tots visquin un mes a dalt i d’altres a baix; quina n’és la conseqüència? Ser conscient de la fortuna (com a destí) que pots tenir i, ser solidari amb els altres o, ser-ho amb tu mateix. És veritat que la terrible metàfora ens fa caure en tòpic de “la nostra societat malgastadora i consumista encadena i preveu un futur estèril pels països perifèrics i pobres”. Que és cert, però va de molt més que això.
Va de com la psicopatia se’ns apodera per sobreviure (primer company), va de com la política i les solucions s’allunyen de la realitat (segona companya), i sobretot va de com algú ha intentat revertir el sistema per sortir-ne a través de confiança i solidaritat (tercer company). Aquesta és la manera d’acabar amb l’experiment, mostrant que es pot revertir i sobreviure-hi, ja que la solidaritat espontània no sorgeix en la societat, almenys no durant el film.
En el meu parer hi ha un personatge que porta temps revertint el sistema: la dona que lluita tota la pel·lícula per tal de salvar un menor, el seu fill. Cada mes baixa a sobre la taula protegint-ne el menjar, estigui en la posició que estigui, fins a l’últim dels pisos (el 333è) per alimentar al menor. I tot i que sap que podria pujar amb la taula i sortir-ne, no marxa mai, i sempre baixa, cada mes, estigui on estigui. Sembla fàcil baixar amb la taula, però no si ets dona. Tots els homes l’entenen com un tros de carn amb la qual es poden satisfer sexualment perquè baixa amb el menjar, a més a més, quan arriba als últims pisos els subjectes no només volen els aliments, sinó que molts han derivat al canibalisme, i l’ataquen per la fam. Ella lluita contra tot pronòstic, cada mes, dia a dia. És així com reverteix el sistema i aconsegueix, un fil d’esperança pel menor.
Aquesta pel·lícula ens retorna als debats morals clàssics, incomodant-nos la postura del sofà, que ens obliga a aixecar-nos i a pensar. A apartar la vista de les pantalles, i mirar al pis de baix, i no sentir pena i compassió, mirar cap amunt i no sentir ràbia i prepotència; mirar-nos a la cara i practicar la solidaritat, totes amb totes, i revertir el sistema; canviar els pisos de vertical, a horitzontal i que totes puguem menjar de la mateixa taula. Us recomano molt veure-la i llegir-la amb els ulls, quedar-nos inquietes és un bon senyal de disconformitat, perquè la realitat moltes vegades supera la ficció
