Militem. Som l’herència de lluites i conquestes i la llavor de la revolta. Anem a manifestacions, ens formem, debatem i elaborem un ideari conjunt. Defensem drets. Les contradiccions de la institució. Acte, taller de pancartes, assemblea, encartellar, la ponència educativa. És això, militar?
Somiem. Creiem fermament en un món millor. És necessari. Vivim en un món desigual, que se sosté gràcies a la violència. És un món de relacions jeràrquiques. Ens construïm a partir d’eixos de poder: la identitat de gènere, l’orientació del desig, la racialització, la diversitat funcional, l’edat. Processos de socialització que ens fan ser com som. És això, militar?
Construïm. Realitats diferents, des de l’autogestió i l’associacionisme. Un sopar on cadascú duu un plat vegà, una festa sense homes cis, una trobada associativa un dissabte a primera hora: assagem la societat diferent. És ara, i aquí. No admetem agressions, totes tenen resposta. És això, militar?
Potser, i només potser, militar també és això. Però no ens enganyem. En el fons, la militància és l’educació que hem triat. És el nostre aprenentatge personal. Militar és adquirir habilitats, créixer com a persones. Militar és sororitat i coneixement compartit. Aprendre a gestionar els conflictes interns. Com redactar objectius, planificar accions, organitzar-se per executar-les. Caminar de la discrepància al consens gràcies a l’assemblearisme i defensar externament una posició comuna. Quantes de les coses que fem les hem aprés gràcies a la militància?
La militància és molt diversa. Cada persona que milita té les seves raons per fer-ho. Cada persona té els seus projectes. N’hi ha d’humils i n’hi ha d’ambiciosos. Hi ha qui ve per fer amistats i d’altres que hi arriben a través d’una relació romàntica monògama. Les lluites són infinites, i no podem cometre l’error de jerarquitzar-les. Les lluites són indivisibles. No podem renunciar-ne a una perquè a naltres no ens sembla important. És el que voldria qui ostenta el poder: una baralla per prioritzar lluites. Valorem la diversitat d’opinions, reconeguem els sabers diversos i evitem imposar el nostre parer. Enfortim-nos col·lectivament. Quines són, les vostres raons per militar? Què somieu?
En el nostre context, gairebé totes les persones hem conegut l’educació formal: aquella reglada per l’Estat i organitzada entorn de centres educatius: escoles, instituts i universitats. Hem vist coses que ens han agradat i d’altres que canviaríem. Això és una sort, perquè si hi ha idees de transformació, hi ha militància. Militar és compartir apunts, copiar als exàmens tipus test i demanar perspectives feministes i decolonials als currículums.
Algunes persones – privilegiades – hem conegut també l’educació no formal: aquella organitzada per la comunitat, sovint de manera voluntària, i que dedica esforços a la transmissió de valors: caus i esplais. Militar és, també, ser monitora d’un esplai o cap d’un cau. El compromís que adquireixes, cal recordar-ho, implica 1.000 hores anuals, voluntàries, dedicades a l’ecologisme, a garantir educació sexual i afectiva, créixer en l’assemblearisme i a reivindicar els drets. Aprendre a pensar, tenir interès pel món i compromís i esperit crític envers les desigualtats. Militar és educar per a la transformació social.
La militància, però, és perillosa, ja que és una arma de doble tall. Militar és transformació social, sí. Però també és reproducció de desigualtats. La militància, com qualsevol altre espai educatiu, sempre té aquest doble paper i hem d’estar alerta. Si basem la militància en el debat, reproduïm rols de gènere? Són els homes els qui tenen facilitat per la paraula. Si basem la militància en la presencialitat continua, no excloem a les persones que per raó de classe social han d’estudiar i treballar? Si basem la militància en la lectura d’homes blancs, no sentiran excloses les persones racialitzades?
Què podem fer? Aprendre a fer-ho bé. Educar-nos. Teixir aliances amb els altres agents de la comunitat educativa. Aprendre dels caus i esplais i de com garanteixen els relleus. Acompanyar a les persones joves que estan en instituts. Enriquim-nos mútuament de les entitats expertes en altres lluites. Segur que també voldran que participem dels seus projectes. Obrim-nos. I, sobretot, tinguem clar quin és l’objectiu de la nostra lluita.
La nostra és una lluita humil, de llarg camí i dolços fruits. És la lluita per una educació pública i de qualitat. Inclusiva, transformadora. Revolucionària.
L.F.D.
