Pol de la Torre
2 d’octubre de 2020. Ens ubiquem a una plaça qualsevol d’un poble qualsevol dels Països Catalans. Hi va arribant de mica en mica la gent. Entre el murmuri es poden escoltar frases com “Ua tia, com estàs?”, “Avui farem cinema a la fresca literal eh? Amb la rasca que fot!” o “Ei, no funciona el cable del so!”. De cop i volta, es fa el silenci. Algú agafa un micròfon i fa un parlament. Aquell dia, érem allà per continuar donant vida a Guillem Agulló. Aquest cop, però, anava a ser de forma diferent.
Al ritme de la Muixeranga, les imatges ens van transportant al País Valencià dels noranta, concretament a casa de la família Agulló-Salvador, a Burjassot. Durant uns minuts podrem veure a una família corrent i feliç, com qualsevol altre. Però només han calgut uns minuts perquè succeeixi l’acció que desencadena tota la història: l’assassinat de Guillem Agulló —fill— a mans d’un grup neonazi. La pel·lícula no entrarà en els detalls d’aquest fet. No interessen escenes morboses de punyalades, ni corre-cuites darrere els nazis, ni rius de sang. Avui no va d’això, va del que vindrà després: la lluita d’una família dolguda per mantenir viva i neta la imatge del seu fill i germà.
No serà pas una lluita fàcil, ans el contrari. Serà una lluita amb molts enemics i fronts oberts. Els primers de tots són els mitjans de comunicació, els primers que es fan eco de la notícia. Uns mitjans de comunicació que, només dos mesos i pocs dies abans, havien tractat de forma molt miserable i inhumana el descobriment dels cossos de les noies d’Alcàsser. No havia donat temps a fer una reflexió sobre com havien de tractar temes tan delicats com aquests fins que van trobar en Guillem Agulló una nova víctima en la que acarnissar-se. En quin cap entra que es doni veu als assassins i amics d’aquests? Que aquests quedin com uns bons nanos al que simplement se’ls en va anar de les mans una baralla? O que es qüestionés des del primer moment en televisió a una persona que ja no es podia defendre d’aquestes acusacions perquè eren falses?
El següent enemic era inesperat. En un Estat Espanyol que suposadament acabava de sortir d’una dictadura de quaranta anys i que es presentava al món com un país modern i democràtic, qui podia pensar que el sistema judicial podia fallar en un cas tan clar com aquest? Doncs, sí, ho va fer. Ho va fer posant mil traves a les acusacions particulars per demostrar que el rerefons de l’assassinat era polític. Ho va fer acceptant preguntes humiliants per part de la defensa dels acusats com “Podria vostè taral·lejar el ‘Cara al Sol’?” o testimonis protegits “per por a represàlies” que declaraven a favor de la defensa. Ho va fer posant la qüestió del debat en l’existència o no d’un puny americà, que era completament indiferent perquè en Guillem és mort. En definitiva, ho va fer jutjant a la víctima en comptes dels assassins. De fet, potser l’objectiu del sistema judicial no era impartir justícia, sinó legitimar les actuacions de l’extrema dreta contra les dissidències en el nostre país. Si la intenció era aquesta, el sistema judicial no va fallar. De fet, va fer les coses de meravella.
L’altre enemic era l’extrema dreta organitzada, disposada a fer el que calgués per ensorrar la memòria i la família del Guillem. Des de pancartes dient “Guillem, jódete!” als estadis de futbol, a les pintades neonazis a casa de la família, passant per les trucades intimidatòries a altes hores de la nit. Fins i tot, arribant als extrems més cruels i inimaginables, volent fins i tot arribar a enfonsar econòmicament a una família que prou malament ja ho estava passant perquè els havien pres un fill de la manera més violenta i desagradable possible i perquè també tenien una altra lluita pròpia per poder continuar fent vida normal i per poder recordar al seu fill des del vessant més personal.
De fet, podríem dir que tots els enemics i fronts als quals s’enfronta la família de Guillem Agulló tenen un lligam molt fort, tots eren (i avui dia, continuen sent) mecanismes del Règim del 78, un règim que ens ha venut la història que el franquisme s’ha acabat, que ara vivim en plena democràcia, però que alhora ens rebutja i penalitza per plantar cara a qualsevol mena de violència que ens discrimina per fets com no viure en castellà, lluitar per ser sobiranes o simplement ser dissidents amb la norma.
I quan escric aquestes línies, ho faig pensant que hagués estat més còmode si estigués escrivint sobre una pel·lícula de ficció. Però no ha pogut ser així, tot el que s’ha vist al film és real. El fet que la pel·lícula combini imatges rodades amb imatges d’hemeroteca ens ho recorda. La batalla judicial, contra els mitjans de comunicació o l’extrema dreta han existit. Com també ha existit (i així ho hem vist al film) el suport popular des de l’endemà de l’assassinat. Hem tingut el plaer de presenciar a la gent omplint els carrers de Burjassot i de més punts dels Països Catalans o presentant-se davant del jutjat per reclamar justícia, fent arribar la seva veu literalment endins de la sala del tribunal. També hem pogut presenciar les estudiants fent homenatges als seus instituts. I més enllà de la pel·lícula i dels noranta, som moltes les que hem viscut altres formes de mantenir-lo viu a la memòria col·lectiva: des dels actes que s’organitzen cada any a milers de pobles d’arreu el territori fins a sentir en bucle la cançó No tingués por d’Obrint Pas.
S’acaba la pel·lícula, tornen a sonar les primeres notes de la Muixeranga i les imatges que ens han transportat al País Valencià dels anys noranta desapareixen. Tornem a ser a dos d’octubre de dos mil vint, a una plaça qualsevol d’un poble qualsevol dels Països Catalans. No hi ha tanta gent com al principi, ja que el fred ha augmentat considerablement. Part de la gent que queda es troba entre llàgrimes. Molts pensaments poden passar pel cap. Alguns pensen què l’extrema dreta ja no només utilitza la violència física per assolir els seus objectius, sinó que ara també estan ocupant escons i regidories. Altres ens recordem de la por que han sentit familiars nostres quan els vam anunciar sent jovenets que volíem començar a militar, sigui en l’organització que sigui. Altres, simplement, pensen que joder, quina ràbia. Amb els ulls enllagrimats, li dic a la meva amiga “Buah tia, és que és heavy, el van matar amb divuit anys, que és l’edat que tenim nosaltres. És heavy no?”. I ella em contesta:
“Sí, és heavy. Però pensa una cosa, joves de divuit anys, antiracistes, antifeixistes, etc, hi ha molts”. I realment, la victòria i el millor homenatge a Guillem és aquest: ser molts.
