Les enginyeries són considerades l’epítom de la productivitat, són el pilar del sistema capitalista, és per això que les estudiants hem de vetllar i combatre tota imposició de defensa a un marc de sobreproducció i explotació.
És un fet que l’avenç de la tecnologia, en moltes ocasions, implica una millora significativa de les condicions materials de les persones, tot i que sovint ignora les conseqüències que pugui acabar tenint cap a la biodiversitat que ens envolta. L’enginyeria es troba estretament lligada al capital, sent doncs rellevant per al mercat econòmic que controla la nostra societat. La informàtica ha obert portes que abans eren impensables, les telecomunicacions ens faciliten el contacte entre nosaltres, l’enginyeria civil fa possible que existeixin les estructures que ens envolten i la mecànica els objectes que utilitzem… la llista és àmplia i els exemples nombrosos.
Quan parlem de moviment estudiantil, sovint generalitzem i englobem totes les dinàmiques en una de majoritària. La realitat d’aquest front dins de la Politècnica trenca amb el que ens imaginem. Els darrers anys, se’ns ha presentat un escenari on la lluita estudiantil majoritària es donava i se segueix donant via òrgans institucionals, quedant en un segon pla tant sindicats estudiantils com assemblees, en moltes facultats o escoles. Les preguntes constants venen enllaçades, Per què aquesta dinàmica de moviment estudiantil? Per què la manca de consciència de classe en la lluita? És necessari destacar el paper que juga l’organització sindical i assembleària per assegurar i vetllar pels drets de l’estudiantat i aconseguir millores dins de l’educació pública. Aquest sindicalisme ens ha d’acompanyar al llarg de la nostra vida, sense anar gaire lluny trobem a les treballadores de Nissan a Barcelona, moltes d’elles enginyeres, en el que la mobilització està sent crucial a l’hora de buscar alternatives al tancament de la planta i lluitar per unes condicions dignes.
En l’àmbit universitari la situació no és bona. El problema més evident són les taxes abusives que l’estudiantat ha d’assumir, abocant-nos a un mercat laboral de manera prematura, un mercat laboral de caràcter temporal i precaritzat. Aquest problema és dramàtic a les enginyeries, on el cribratge que es produeix als primers cursos és conegut per gairebé tothom: nombroses estudiants acaben repetint assignatures i veuen com el preu de la seva matrícula s’encareix o es perden drets a beca; en canvi, una minoria és la que pot permetre’s les acadèmies per evitar la repetició, però altre cop, la classe treballadora no s’hi troba representada. Aquesta realitat ens demostra que el sistema educatiu actual no és per a totes, que l’estudiantat hagi d’assumir el cost que suposa una acadèmia perquè no s’obtenen els coneixements necessaris a l’aula, mostra una clara manca de qualitat educativa.
Seguint el fil de l’anterior, també trobem com la falta d’ajuda a les estudiants, la pressió provocada pel cribratge i l’augment de les taxes en cas de segones i successives matrícules, dóna forma a un problema més silenciós però igualment important, l’estat de la salut mental de l’estudiantat. Totes aquestes realitats es veuen reflectides en la taxa d’abandonament de la UPC, que ronda el 30% i que com sempre, té com a majors perjudicats a les estudiants d’entorns més vulnerables.
Les noves lleis en matèria universitària no solucionen els problemes de l’estudiantat i els motius per organitzar-se són abundants. Mai tenim res garantit i si volem que la universitat, i concretament la politècnica, sigui realment pública, de classe i de qualitat, el camí demana crear un ambient políticament actiu. Des de l’AEP ho tenim clar, lluitem i lluitarem per una universitat de i per a totes.
Oriol López
Irene García
Federació UPC
