Cada cop ressona més la necessitat d’unes polítiques universitàries reals en defensa del català. Això passa gràcies als diversos col·lectius universitaris, sindicats estudiantils i organitzacions polítiques juvenils que han treballat de valent per transformar la falsa percepció de “problemàtiques puntuals” (originades expressament des dels Rectorats), amb una evidència flagrant: s’abandona el català per fer docència en castellà o terceres llengües.
Tanmateix, apareixen campanyes com l’Acord juvenil per la llengua catalana (on participen múltiples organitzacions), la carta oberta No t’excusis!, la llista de demandes de la Campanya contra la crisi educativa o la que organitza una recollida de casos, anomenada La universitat, en català!. Així mateix, amb tot aquest grapat d’iniciatives del teixit social i estudiantil datades des del 2019 a aquest mateix any, les universitats no reconeixen (o ho fan a porta tancada) l’emergència lingüística.
Només amb el ressò mediàtic i amb la denúncia social, s’aconseguirà fer la pressió necessària per aturar aquest engranatge de professionals dins les universitats que ignora la necessitat d’una universitat pública en català amb docència majoritàriament catalana. És el cas del professor Jordi Juanico de l’UAB, per exemple, que el 4 de novembre escrivia una piulada denunciant que la UAB l’obligava a impartir classes en castellà i sense opció d’ús de material en català. Després del rebombori causat per aquest cas, la universitat va rectificar i va permetre impartir les classes en català. Aquest és un dels diferents exemples de correccions que s’han fet de pressa des de l’estructura universitària per continuar tapant i promovent el silenci.
Quan afirmo que dins les universitats existeix un engranatge destinat a promulgar aquesta situació de desavantatge lingüístic, no ho dic sense haver pensat bé les coses. Sovint es relaciona a tasques d’internacionalització universitària. La contraposició del català a la internacionalització és una fal·làcia que sorgeix de la peresa d’anar per feina i promoure el català. També per motius econòmics: és evident que durant els darrers últims anys hi ha hagut un infrafinançament per part dels pressupostos dels governs català i espanyol. Per això la universitat ha hagut de mirar cap a altres fonts d’ingressos, per exemple, les subvencions de la Unió Europea –com l’anomenada Next Generation– i això ha comportat una pèrdua parcial d’identitat, perquè s’ha entès erròniament que el català no pot ser llengua internacional o llengua de fàcil aprenentatge per a l’estudiantat que ve de fora.
Això és així perquè s’ha fet una assimilació errònia entre la vitalitat de les llengües minoritzades i majoritàries i la potencialitat de les llengües, és a dir, encara que històricament l’estat Espanyol hagi fet una política agressiva contra el català, això no significa que el català no tingui potencial arreu del món. És una llengua romànica, com moltes d’altres que sí que estan ben considerades per la globalització capitalista. Pretenem que la gent que ve de fora aprengui la nostra llengua sense dotar d’instruments, per no haver de fer-ho: retolacions en anglès (o similars), canvi de la llengua de la docència quan algú ho demana, materials en llengües majoritàries (al·legant que és per la facilitat perquè ho entengui tothom), etcètera. No només no estem protegint la llengua pròpia del sistema universitari català, sinó que estem infantilitzant la capacitat d’aprenentatge de les persones estrangeres.
I què poden fer les universitats per afrontar tot això? Per començar, complir amb els llindars establerts de docència en català en graus i màsters. Això, però, és la punta de l’iceberg del problema lingüístic universitari. El rerefons de tot això rau en el conflicte entre les xifres dels dissenys docents i el que realment és. És a dir, que moltes vegades els percentatges d’ensenyament de la docència en llengua catalana no concorda amb la imatge real, perquè una classe pot figurar com a “100% en català” i després no ajustar-se a la realitat. A la Universitat de Girona, des del Consell d’Estudiants vam impulsar una modificació en el Reglament d’ús de les llengües a la Universitat de Girona, que obligava l’administració de la universitat a revisar a mig curs si es continuava fent servir la llengua fixada en els dissenys d’assignatures o no.
És difícil i la feina de formigueta implica que el canvi material no sigui instantani, però cal continuar pressionant, des de tots els àmbits, per treballar per la supervivència del català. Ens despertem tard i a poc a poc, i lluitem contra un aparell centralista. Però si no ho fem, condemnem a mort la nostra llengua, i en conseqüència, la nostra identitat.
Judith Tortajada
Federació UdG
