No ho sé Rick, però sembla fals, o bé

Encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda

Els discursos d’extrema dreta i altres suposadament d’esquerres que et venen com a “feministes” i no ho son

Es tracta de feminització, no de feminisme

“El feixisme es transforma, es «feminitza», podríem dir, si amb això volem parlar de la visibilitat de les dones als partits, i ho fa per adaptar-se als nous temps i a les noves preocupacions”. Nuria Alabao, periodista i coordinadora de la secció “Feminismes” a la revista Contexto y acción, escriví aquesta frase en un article publicat l’any 2017. Des de llavors, desafortunadament el context polític a Europa no ha canviat gaire i de fet podríem dir que ha anat a pitjor.

Giorgia Meloni, Marine Le Pen, Rocío Monasterio: totes tres dones i totes tres representants de l’ultradretisme més ferotge en l’actualitat. Son l’intent (suposadament) més convincent dels seus partits per deslegitimar el feminisme i captar el vot femení, perquè elles son les dones “bones” que lluiten contra la ideologia “totalitària” de les “feminazis” que estan “en contra” dels homes i volen “acabar” amb la família. La sociòloga Beatriz Ranea explica que aquests perfils “a l’extrema dreta li serveixen per elaborar un discurs que els és útil per afirmar que no estan en contra de les dones, sinó del feminisme, i així transmetre una visió grollera d’aquest”.

La feminització de l’extrema dreta no vol dir que determinats partits polítics estan passant a autodenominar-se feministes. Però sí que vol dir que proclamen que fan més per les dones que el Ministeri d’Igualtat. Fan veure que advoquen per la defensa de les dones per exemple per dissimular el seu racisme i tirar endavant la seva campanya antiimmigració, i a més ho fan amb una dona com a portaveu. Com quan Rocío Monasterio, líder de Vox a Madrid, arremet contra els “MENA” perquè “atacan y agreden sexualmente a las asistentes en los centros de menores o que campan a sus anchas por los barrios atemorizando a las mujeres” (paraules textuals seves).

Aquesta ideologia discriminatòria és cada cop més latent amb impunitat i en conseqüència s’està blanquejant el mateix feixisme. Alabao afirma que és perquè “una bona part de l’extrema dreta (…) ha canviat molt des de l’aparició del feixisme i el nazisme dels anys 20-30 (…) i ha fet aquesta transformació amb dones al capdavant i en gran part gràcies a nous enfocaments dels temes femenins”. Però per molt que intentin netejar la seva imatge, mai podran amagar els seus veritables colors. El masclisme dissimulat continua sent masclisme i el combatrem com a tal.

*Diverses representants de partits polítics d’extrema dreta. Foto extreta de elDiario.es*

Les dones trans no son el problema

La jornada de manifestacions del 8M d’enguany (2022) va deixar en evidència la clara ruptura del moviment feminista arreu de l’Estat espanyol. Tot i que s’intenta emmascarar com una divisió entre aquelles qui son abolicionistes i aquelles qui no, la realitat és que la divisió té a veure amb les discussions sobre la Llei Trans, i en concret, entre aquell sector transexcloent i l’altre transincloent. Per poder tirar endavant i enfortir la nostra lluita, algunes companyes s’haurien de gravar a foc que les dones trans no son, mai han sigut ni mai seran el problema.

El moviment TERF ha posat en la seva diana al col·lectiu equivocat, i ha proliferat tota una sèrie de missatges que no només oprimeixen a les dones trans i qüestionen la seva existència, sinó que a més a més suposen una limitació per l’alliberació de gènere que tant juren defensar. La limitació en qüestió és imposada pel binarisme, que elles plantegen “com l’única postura vàlida de les corporalitats i de les identitats associades, i es fa inaguantable”, tal com critica l’escriptora Cristina Rojo en un article per Pikara magazine.

En conseqüència, fan d’un moviment que ha de ser alliberador per a totes un espai insegur per a les identitats dissidents. Rojo ho defineix com que “la reducció de la condició humana als paràmetres de la cis-norma és una altra forma d’opressió, categorització i invalidació. Feministes practicant amb altres companyes allò contra què fa anys que lluitem”. Mentrestant, la comunitat trans es manifesta amb el crit de “Contra el feixisme, llei trans ja”, reivindicació que té en compte l’auge de l’extrema dreta i l’angoixa a què els drets LGTB puguin perdre’s si determinats partits arriben al poder. Frenar-los els peus és la causa comuna en què ens hem de focalitzar.

També és important destacar que diversos periodistes han determinat que tant moviment TERF com extrema dreta comparteixen tècniques de manipulació per desinformar. Eva Ferreras escriví un article pel mitjà El Salto l’any 2020 titulat “Manual del feminismo transexcluyente para desinformar” en què analitza amb profunditat i exemplifica aquesta semblança. Destaca les següents metodologies: imitació d’una font d’informació fiable, exaltació de les emocions, polarització, teories de conspiració i descrèdit. Al final conclou: “veiem que rere el discurs d’un sector del feminisme hi ha acusacions dubtosament documentades que contribueixen a generar un clima d’alarmisme i a perpetuar estigmes per a un col·lectiu que suporta un nivell de violència molt alt”.