Queralt Guinart aquest octubre expressava a la Ràdio del Primavera Sound el següent: «professors d’universitat que folleu amb les vostres alumnes, sou uns desgraciats». Comença amb contundència aquest article, perquè la voluntat es deixar palesa la incomoditat de la comunitat universitària ⎯no només l’estudiantat, sinó també el sector administratiu i docent⎯ davant dels casos d’apropaments indeguts de professors cap a estudiants.
Aquesta creixent unanimitat contra l’abús de poder no va en auge perquè sigui una novetat que abans no succeïa. Altrament, a causa de la major consciència de la societat (i en particular de la dona) es rebutgen situacions que abans s’entenien com a normals. En front a això, trobem una plantilla del PDI envellida, amb un 46% de docents que té més de cinquanta anys (Observatori Sistema Universitari, 2016). Amb això, no es pretén dir que tota aquesta plantilla sigui assetjadora, ni que s’assenyala una generació de ser la causant d’aquests casos. L’objectiu és exemplificar l’abisme en edat entre professor i estudiant que comporta diferències en la manera d’entendre el món, distincions en l’educació rebuda, etc. Així doncs, els acudits que provocaven riallades a l’aula, ara generen malestar; el que abans s’entenia com un romanç natural, actualment adverteix a tothom; els comentaris despectius contra col·lectius com el feminista o el LGTBI, en el present molesten a la majoria. No es pot doncs, ocultar aquest fet, que existeix i s’hi ha de posar remei a través de la pedagogia, mediacions, formacions, etc.
Tanmateix, tampoc ens ha d’estranyar les imatges que veiem del Col·legi Major Elías Ahuja ⎯adscrit a la Universitat Complutense de Madrid⎯ on uns joves (la majoria) apareixen escridassant i intimidant a les veïnes del Col·legi Major de Santa Mònica. Aquest, és el resultat d’una societat i d’una educació que els ha empès a cridar “putes, follareu totes”. A tothom els va resultar sorprenent. A moltes de nosaltres no, que vivim diàriament aquesta sèrie d’actituds i que, malauradament, ho acceptem amb normalitat.
Fora d’assenyalar els nois, hem d’anar més enllà, com ja he dit. Aquesta sèrie de fets que exposo són les conseqüències d’una societat patriarcal que, a mesura que retrocedeix el seu poder (que ha mantingut sempre), l’últim que queda és bramar. Per això, veurem com un sector de la nostra societat esdevindrà reaccionaria. Serà, doncs, la que votarà el partit feixista de VOX, que té clarament una ideologia molt clara vers les dones. Per exemple, quan dos dels seus diputats van proposar en seu parlamentaria eliminar les beques Piedad de la Cierva, que es donen a dones que estudien en l’àmbit de la ciència. Així com també es pot veure en el registre de la Comissió de Ciència, Innovació i Universitats del Congrés dels Diputats, els constants atacs del representant del partit que fa cap a les polítiques feministes, per exemple, amb la creació d’Unitats d’Igualtat de Gènere.
Amb tot l’exposat, haurem d’actuar teixint xarxa. No ens podem detenir només amb la revisió o creació de protocols d’assetjament sexual, perquè aquest text també té límits. Difícilment podrà actuar davant de tots els casos, com per exemple, el sentiment d’incomoditat, que difícilment pot dotar-se de proves. Per tant, cal celebrar l’impuls de la seva renovació, així com de la redacció d’un protocol marc per totes les universitats del sistema català (que feia temps que havia de passar). Tot i això, és evident que un canvi tan estructural, requereix reformes molt més grans que modificacions de redactat d’un text jurídic.
Així doncs, davant la incomprensió de certs sectors de les universitats, s’haurà de treballar des de la representació estudiantil i des del carrer per canviar estructuralment i socialment la universitat i, malauradament, ens portarà els esforços d’una generació que haurà de suportar intimidacions i crítiques. A més, ens trobarem amb el feixisme descrit anteriorment, que haurem de combatre amb fermesa. El fals discurs de la universitat com a espai de llibertat d’expressió farà tombar a molts, que quedaran conformes davant la idea que la seva és una opinió més que s’ha de respectar.
Això ho haurem de fer entre tots, així doncs, els homes també han d’entrar a l’equació de la protesta. Massa vegades només es veuen dones dins d’espais de polítiques de gènere. S’ha d’assenyalar quan és necessari assenyalar, però també cal formar-se (i fer-ho entre tots). L’aprenentatge i l’escolta és molt important. No només ens haurem d’escoltar entre les dones, sinó que també haurem d’escoltar-los a ells, que tenen molt a dir-hi. Ha de ser dins d’aquests espais compartits on ens hem d’entendre i acceptar que tothom té comportaments masclistes en el seu dia a dia i parlar sense falsejar un comportament impol·lut que, de vegades fins i tot, fa riure (tan d’homes, com de dones).
Hem de ser realistes, comportarà temps, perquè el que es tracta és un aspecte molt arrelat dins la societat i dins del sistema universitari, però hem d’enorgullir-nos perquè estem fent grans progressos perquè les estudiants que vinguin no hagin de trobar-se les situacions que tantes hem hagut de viure i conviure.
Judith
