Què és la gentrificació? Podem parlar de gentrificació a Catalunya?
El concepte de gentrificació, malgrat de tenir més de 50 anys, fa un temps que està en boca de tothom i en el debat públic. La gentrificació és un procés segons el qual els barris més deprimits de les ciutats, pateixen un procés de substitució de la seva població per una de més alt nivell d’ingressos i l’expulsió de les comunitats que des de feia dècades havien ocupat aquells barris. En aquest article es pretén donar les claus sobre aquest procés, com afecta Catalunya i a l’Estat i si, realment, podem parlar de gentrificació a Catalunya.
La gentrificació, un terme important del món anglosaxó, parla de barris degradats situats en centres històrics el sol dels quals ha pujat a causa de la dinàmica alcista dels preus dels immobles que es va donar abans de la crisi de 2008 i d’uns anys ençà. Això fa que barris cèntrics i ben comunicats amb els centres de serveis de les ciutats, abans ocupats per grups pobres o directament marginals, passin a ser d’un gran valor. Aquests barris normalment no comptaven amb inquilins propietaris i patien una gran degradació tant dels seus immobles com de les zones públiques. Això dugué al fet que diferents inversors, normalment amb l’omissió i de vegades amb la col·laboració de les autoritats locals, compresin els béns immobles a baix preu, els reformessin, transformessin i els van oferir a gent de renda mitjana o alta, normalment jove i amb treballs de tipus intel·lectual. Sempre oferint el romanticisme que tenen aquest tipus de barris com a atractiu.
Aquest fenomen s’ha donat a zones com el Bronx, Chueca o l’antic barri industrial de l’Avinguda Icària (actual Vila Olímpica i una de les poques operacions públiques de gentrificació). Així i tot, podem parlar avui dia de gentrificació a zones com la Barceloneta o el Raval? Podem parlar de gentrificació al centre d’Eivissa o de Lloret? La resposta breu és no. El que es dóna és, degut a un canvi en les dinàmiques del sector turístic un procés de turistificació. La normativa urbanística a tot occident acostuma a ser estricta pel que fa als usos dels edificis i fins ara era pràcticament impossible dur a terme una activitat turística en una zona d’ús residencial, però això ha canviat. La pujada de la demanda turística a causa de molts factors tant objectius (el low cost o la caiguda dels mercats de l’Orient Mitjà) com subjectius (el fetitxisme que la generació millennial té amb el viatge i el turisme) sumada a la implantació de les plataformes pirates com AirBnB, entre d’altres, han fet que antigues zones residencials es converteixin en turístiques.
Això ha comportat l’entrada de fons especulatius i l’expulsió de residents, com al procés de gentrificació, però aquests residents no han sigut substituïts per una gentry (antiga paraula anglesa per definir a la classe alta) sinó que aquests habitatges han passat de tenir ús residencial a tenir-ne un de turístic. Aquesta diferència cal entendre-la al 100% per poder tenir així una anàlisi adient de la situació al nostre territori i saber quines són les solucions, que passen per la prohibició de les plataformes per a compartir pisos turístics, el control de les activitats permeses a determinades zones per evitar la turistificació, això sense perdre de vista tenir uns barris nets, còmodes i amb serveis per les veïnes i veïns que l’habiten. Malgrat que hi ha hagut antecedents, la gentrificació i la turistificació són fenòmens molt nous i les seves solucions encara s’han de posar sobre la taula, però el control de preus de l’habitatge, la creació de lloguer públic i la persecució de les plataformes pirates en són pilars fonamentals.
Juan José Hinojo @JotaHinojo
